P: El teu nom és...
Miquel Ramis Fiol

P: I quants anys tens?
65 anys

P: I estàs casat?
Sí, amb na Mª Antonia

P: Tens fills?
Una, na Mª Jesús 

P: I néts?
(Amb cara de felicitat) Sí, dos i n’esperem una altre

P: A què et dediques?
(Riu)Be, estic a punt de retirar-me, però sóc fuster.

P: Ens pots dir un hobbie?
Pescar, però amb canya, eh!

P: I el teu menjar preferit?
Uf, en tenc molts, però s’arròs, m’encanta!

P: Un lloc que t’agradaria visitar.
Escòcia, me fa moltes ganes.

P: I un lloc que ens recomanaries visitar?
Suècia.

P: I com sempre, per acabar aquesta part més personal, digue’m què t’emportaries a una illa deserta?
(Riu) Si fos jove, m’emportaria una al·lota però ara quedaria malament... Ara de ve, m’emportaria sa família i una canya de pescar. 

P: Molt be Miquel, ara ja sabem un poc mes de tu.

Molta gent de s’Alcazar te coneix perquè vas ser el president durant uns quants anys, però realment quan vas entrar a formar part de s’Alcazar?
Uf! Fa molts anys, jo crec que en tenia 14, quan treballava amb en Pedro Gomila a sa seva fusteria, me va dir si volia anar a jugar a s’Alcazar i vaig acceptar. 
Així vaig entrar al Club.
Poc després de casar-me vaig deixar el bàsquet i en Nito Mercadal (que era el president en aquell moment) me va venir a cercar per entrar a formar part de la directiva, i vaig acceptar.Me van "fitxar" a jo i a en Bordas a la vegada. Jo tenia que "cuidar" d’ell.Al final, hi va haver un poc de "burinot" amb en Bordas i en Nito Mercadal, així que van posar a en Miquel Torres de president durant un any (que va ser qui va asfaltar ses pistes de fora) i no se com, vaig acabar essent el president. Me trobava a gust dins del club i no me van haver de convèncer gaire.


<< Si s’Alcazar és viu, es gràcies a en Jaume Carcellers i a en Pedrín. Són dues persones que han fet molt pel Club. >>


P: Quants anys vas estar al cap del Club?
(Pensa, fa nombres, conta i al final...)No ho sé! No ho recordo, però pot ser 6...Sa veritat es que sa directiva que tenia era formidable! Ens reuníem cada dimarts, i quan vam fer el llibre del 50è aniversari de s’Alcazar, també ens trobàvem els dissabtes a "La Tropical" per barenar i contar-li coses a en Josep Portella (que va ser qui el va escriure). Així que sense cap dubte, era molt mes complicat trobar "sponsors" He de dir que encara ara feim dinars amb els de la directiva d’aquells anys, som molt bons amics!

P: Com a president, quina va ser sa decisió mes difícil que vas haver de prendre, o quin va ser el moment més complicat per a tu?
Mira! com a president no en recordo cap d’especialment dur, ja te dic que ho passàvem molt be. A part dels maldecaps que porten 19 equips (que són els que hi havia quan jo era president) Ara no sé com ho fan amb 30 equips, jo me tornava loco! 
Però el pitjor moment que he viscut dins del Club va ser com a directiu, quan en Bordas me va obligar a dir a quatre jugadors que no tenien cabuda al Club. Allò me va matar! Jo que sempre he predicat per a que tothom hi tingui cabuda... Ho recordo com un moment molt difícil, ho vaig passar malament.

P: Vaja, digue’m un de bo, per no acabar així...
Ah! Com a directiu, un dels millors, va ser quan vam pujar a 2ª Catalana, recordo que va ser el darrer any d’en Bordas. Era molt bò!
I com a president, te diré que una gran alegria que vaig tenir va ser l’arribada d’en Paco Franco com a entrenador. 
Si s’Alcazar és viu, es gràcies a en Jaume Carcellers i a en Pedrín. Són dues persones que han fet molt pel Club.

<< Me trobava a gust dins del club i no me van haver de convèncer gaire >>


P: Recordo que quan dirigies el club, vas recolzar el bàsquet femení, per què ho vas fer?
Bé, des de sempre s’Alcazar havia tingut bons equips femenins, i no volia que això es perdés.Teníem categories inferiors, però no un primer equip així que vam fer una campanya de cercar dones i es va muntar un bon equipet de seniors.

P: Abans de marxar-te, vas donar algun consell al teu successor?
Després de jo va entrar en Braulio, i no recordo si li vaig donar algun consell o no, però segurament li devia dir que cuidés a en Paco Franco.

P: En una paraula. Com definiries s’Alcazar?
Fabulós! 

P: (Saps que has emprat sa mateixa paraula que en Pedro Gomila?) 
En aquests moments, si tanques els ulls i recordes s’Alcazar, què veus? Quin és el record que tens?
Uf! Veig al Pare Petrus rodant per la pista de s'Alcazar... També recordo quan ens van tapar el camp, teníem uns postes de llenya amb unes cordes de les que hi penjaven unes "bombilles" i quan acabàvem s' entrenament les baixàvem i les guardàvem perquè ningú les rompés. 

I recordo quan a sa nostra pista es va muntar el teatre "Los hermanos largos", pels cap vespres hi feien funció i no podíem entrenar, així que hi anàvem de bon matí abans de començar sa feina. Teníem un foc per jugar!
Ah! I com que allà hi havia aigua un dia sí i quatre no, més d'una vegada ens "dutxàvem" al safreig des Freginal. S'aigua estava ben freda!

P: Quants records! Però no era més fàcil anar a dutxar-vos a casa? 
(Contesta na Mª Antonia, sa dona) Clar que sí! Però havien d'anar a fer un "tec" i s'havien de posar ben guapos!

P: Com veus s’Alcazar d’aquí a 10 anys?
El veig gros, crec que creixerà molt més del que és ara. 

P: A dia d'avui, què creus que li falta a s'Alcazar per ser millor com a club?
Bé, jo crec que es pavelló ajudarà molt a tenir unes bones instal·lacions. Pens que es lloc on està ubicat és molt bo per a que sa gent de Maó hi pugui anar a jugar i a veure partits.

P: Per acabar vull demanar-te un desig personal.
(Sense pensar-hi gens) Veure créixer els meus nets, que fa uns mesos vaig estar molt malalt i pensava que no ho treia endavant.

P: I a s’Alcazar què li desitges?
Li desitjo que segueixi viu molts anys més. (Pensa un poc) 
Bé, desitjaria que el nom del nou pavelló fos "Pare Petrus" per tot el que va fer el "Pater" per s'Alcazar i sobretot per sa joventut de Maó.

<< Ara no sé com ho fan amb 
30 equips, jo me tornava loco!  >>

El dia de sa inauguració n'hi haurà més d'un que s'emocionarà...

Moltes gràcies Miquel pel teu temps i ses teves paraules. Ens veurem a la inauguració.

Sa veritat és que durant les "xerradetes" quan sento parlar aquesta gent que ha viscut els inicis des Club, me dono conte que han fet créixer s'Alcazar amb sa seva passió pel bàsquet.

En Miquel me deia que les pilotes que empraven eren de cuero cosit, que quan plovia i es mullaven, llenegaven com a sabó. I si no estaven ben cosides, feien mal a ses mans. Ara ens queixem si una pilota està mal inflada o un poc bruta. No puc fer de menys de pensar que molts de nosaltres avui en dia no aguantaríem ni la meitat del que han hagut de passar ells. No creis?